Les serps només parlen a Harry Potter – Article publicat a El Tribú

Gabriel Rufián, diputat d’ERC al Congrés dels Diputats, va afirmar fa pocs dies que els catòlics creiem en “serps que parlen, coloms que embarassen, que les dones provenen de la costella de l’home i que si ens portem malament, arribarà una pluja de foc i ens cremarà a tots”. La seva intervenció pretenia deslegimitar al grup parlamentari de VOX davant la seva negativa en la votació de la tramitació de la llei trans al Congrés dels Diputats. 

El diputat d’ERC ja ens té acostumats a les seves intervencions-performance, al seu to macarra o al seu intent de fer-se el graciós; per tant, no ha de sorprendre a ningú la seva enèsima sortida de to. El que sí que ha sorprès, a propis i estranys, és la seva poca cultura religiosa. Millor dit, el seu nul coneixement sobre la religió catòlica.

Potser és important fer-li arribar al senyor Rufián algunes nocions sobre catolicisme. Per exposar algunes d’aquestes nocions, la pregunta més fàcil a fer-se és: en què creiem els catòlics? La resposta és ben senzilla: en el Credo. En les seves dues fórmules: la configurada en el segle IV d.C. als Concilis de Nicea (325) i Constantinoble (381), i que rep el nom de Credo Nicea – Constantinoble, i una segona fórmula que la tradició marca que fou escrit pels Apòstols el dia de Pentecosta (50 dies després del diumenge de Resurrecció).

A més del Credo, els catòlics també creiem en els dogmes, que són veritats de fe que l’Església Catòlica ensenya com a revelades per Déu i que s’han configurat gràcies a la tradició, a les Sagrades Escriptures i a l’Esperit Sant. Els principals sorgeixen del Credo, i en són vint-i-un, tot i que posteriorment, al llarg de la història, se n’han incorporat d’altres.

Alguns dels dogmes més “famosos” són, per exemple, els que fan referència a la Mare de Déu: Immaculada Concepció de Maria, proclamat el 8 de desembre de 1854, o Maria Mare de Déu, proclamat al Concili d’Efes de l’any 431; els que fan referència al Papa, com per exemple el del Primat del Papa i el de la Infal·libilitat Papal, tots dos proclamats el 18 de juliol de 1870 durant el Concili Vaticà I; o els que fan referència als Sagraments, que segons l’Església Catòlica són set: Baptisme, Confirmació, Eucaristia, Reconciliació, Unció dels malalts, Ordenació sacerdotal i Matrimoni. 

En el seu discurs, Gabriel Rufián feia referència a quatre qüestions que es troben recollides, d’alguna forma semblant a la que ell expressava, a la Bíblia. Dues d’elles a l’Antic Testament, una al Nou Testament i una altra que es troba tant en l’Antic com en el Nou Testament. La primera d’elles, la serp que parla, es troba en l’Antic Testament. Aquest passatge el trobem al llibre del Gènesi, en el moment en el qual Adam i Eva es troben davant de l’arbre del fruit prohibit, i la serp i la dona estableixen un breu diàleg.

La segona afirmació del diputat feia referència a la creació de l’home i de la dona per Déu, també recollida en el Gènesi (Gn 1, 26-27 i Gn 2, 7-24):

Déu digué: “Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen.” Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona. (Gn 1, 26-27)

Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu. […] Llavors el Senyor-Déu es digué: “No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda que li faci costat.” […] Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. De la costella que havia pres a l’home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home.L’home exclamà: – Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn! El seu nom serà “dona”, perquè ha estat presa de l’home. Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d’aquest moment formen una sola carn. (Gn 2, 7-24)

La tercera referència a l’Antic Testament i que també apareix en el Nou, en alguns fragments de l’Apocalipsi, és la de la pluja foc. El Déu d’Israel no només envia foc com a forma de càstig, sinó també en ocasions en les quals vol mostrar la seva presència, com per exemple sobre les ofrenes tal i com es narra al Levític. En el cas de l’Apocalipsi, s’explica que el foc caurà sobre Satanàs (Ap 20, 9), no sobre els humans.

La referència més explícita al Nou Testament és la de creure que els coloms embarassen. En aquest cas feia referència a l’anunci que l’arcàngel Gabriel fa a Maria: L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu (Lc 1, 35).

A la Bíblia apareix, en alguns passatges, la presència de Déu a través d’un colom; però seran la tradició i la pintura les que presentaran a l’Esperit Sant com un colom, tot i que a les Escriptures trobarem que l’Esperit Sant també té forma de llengües de foc o de vent, entre d’altres. En el text de Lluc queda clar que en cap cas es fa referència a un colom.

Rufián deu pensar que els cristians, i concretament els catòlics, creiem que la Bíblia va ser dictada paraula per paraula i que s’ha de creure, per tant, de forma literal tot el que hi apareix escrit. Deu pensar que Adam i Eva parlaven pàrsel, com si de personatges de Harry Potter es tractessin. Però res fa pensar que fossin membres de la casa Slytherin.

A diferència de l’Islam, que considera que l’Alcorà va ser dictat per Déu, paraula per paraula, al profeta Mahoma, el cristianisme considera que les Escriptures van ser inspirades per Déu, no dictades. És cert que algun grupuscle cristià sí que interpreta de forma literal la Bíblia, però no és el cas del catolicisme. L’Església Catòlica, al llarg de la història, ha estudiat les Sagrades Escriptures, les ha interpretat i les ha predicat; ha estat capaç de criticar-les, com també han fet les diferents branques protestants o l’Església Ortodoxa. És més, el cristianisme ha potenciat l’estudi d’allò que forma part de la divinitat: la Teologia. Universitats, manuals, tractats, discussions, Concilis, que al llarg dels temps han tractat la divinitat. Un exemple: la Summa Teològica de Sant Tomàs d’Aquino.

El diputat Gabriel Rufián ha demostrat que els seus coneixements sobre la religió catòlica són nuls. Com també són nuls els seus coneixements sobre Sagrada Escriptura i exegesi sobre la mateixa. A més de recomanar-li estudiar una mica, voldríem recordar-li que, com va dir Josep Tarradellas, “en política es pot fer tot, menys el ridícul”.